Un equip internacional liderat per l'Institut de Biologia Evolutiva (IBE), un centre mixt del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) i la Universitat Pompeu Fabra (UPF), ha descobert un fenomen natural notable: diverses espècies de dragons que habiten el desert resplendeixen intensament sota la llum ultraviolada (UV), exhibint una biofluorescència espectacular. Aquest descobriment, publicat a la revista Journal of Arid Environments, no només aporta llum sobre les adaptacions úniques a entorns hostils, sinó que també obre el camí per a futurs estudis sobre les interaccions ecològiques i els trets evolutius d'aquests habitants nocturns del desert.

Durant nombroses campanyes de camp en regions com Sharjah, Al Ula i Nizwa a la península aràbiga, l'equip d'investigació va documentar aquest comportament brillant en tres espècies de dragons: el Dragó de les Dunes (Stenodactylus doriae), el Dragó de Sorra de l'Est (Stenodactylus leptocosymbotes) i el Dragó de Sorra d’Aràbia de Mans Palmejades (Trigonodactylus arabicus). La capacitat de fluorescència, que és visible sota la llum ultraviolada, podria ser naturalment visible pels dragons, que tenen una visió que cobreix un espectre de llum més ampli que els humans.

Scientists have shed light on the biofluorescence of the Arabian desert geckos. Credit to Bernat Burriel.

Bernat Burriel, primer autor de l'estudi, anteriorment investigador predoctoral a l'IBE i actualment investigador al Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB), explica la importància dels descobriments: "Aquests dragons no només sobreviuen, sinó que prosperen en un dels entorns més desafiants del planeta, i la seva capacitat per brillar podria tenir un paper crític en les seves estratègies de supervivència. És fascinant com aquestes petites criatures mostren un tret tan destacat per millorar la seva comunicació i potser fins i tot el seu èxit en l'aparellament".

Aquesta biofluorescència és particularment notable perquè sembla haver evolucionat independentment en aquests dragons en comparació amb altres espècies fluorescents conegudes, cosa que suggereix un avantatge evolutiu significatiu en el seu hàbitat natural. "Prèviament, s'havia observat fluorescència en sis espècies de dragons, però només una d'elles, el dragó nocturn de mans palmejades al desert de Namib a l'Àfrica, emet fluorescència amb la seva pell; la resta emet la fluorescència amb els seus ossos. Aquest tipus de mecanisme pot ser molt útil per comunicar-se en el vast desert", afegeix Burriel.

Arabian desert gecko. Credit to Bernat Burriel.

La fluorescència a la pell dels dragons d’Aràbia es troba principalment a la part inferior del seu cos, la qual cosa els pot ajudar a amagar-se dels depredadors capaços de veure llum UV. Segons Salvador Carranza, responsable de l'estudi i Investigador Principal del laboratori de Sistemàtica, biogeografia i evolució dels rèptils i amfibis a l'IBE, "la ubicació de la fluorescència, en la zona ventral o als flancs en lloc de l'esquena, probablement sigui una elecció estratègica per minimitzar la visibilitat davant els depredadors, alhora que permet la comunicació entre els dragons. Quan se senten amenaçats, els dragons s'estenen contra el terra per ocultar aquestes àrees fluorescents, cosa que suggereix que són conscients de la seva major visibilitat per als depredadors a causa de la fluorescència", afegeix Carranza.

Aquest descobriment sorprenent subratlla encara més la importància de les mesures de conservació per preservar la biodiversitat distintiva del desert. "Entendre aquests trets biològics únics ens ajuda a apreciar la complexitat dels ecosistemes desèrtics i la resistència de les espècies que els habiten. També destaca la necessitat dels esforços continuats de conservació per protegir aquestes criatures excepcionals i els seus hàbitats naturals de les amenaces ambientals", conclou Carranza.

Article referenciat:

Burriel-Carranza, B., Talavera, A., Mochales-Riaño, G., Al Hashmi, S., Al Busaidi, A., Els, J., & Carranza, S. (2024). First record of dermal fluorescence in the desert-adapted Stenodactylus and Trigonodactylus geckos. Journal of Arid Environments. DOI:10.1016/j.jaridenv.2024.105161