La informació molecular més antiga fins avui il·lumina la història de l'extint Gigantopithecus
Un equip de recerca de l'Institut de Biologia Evolutiva (IBE) i del Globe Institute a la Universitat de Copenhaguen ha recuperat l'evidència molecular més antiga sobre l'evolució dels homínids.
A l'estudi, publicat a la revista Nature, l'equip reconstrueix múltiples proteïnes procedents de l'esmalt d'un molar fòssil de Gigantopithecus d'uns dos milions d'anys d'antiguitat.
La nova tècnica, que ha resolt la història de Gigantopithecus, s'ha emprat per a aclarir una de les incògnites que quedava a la història evolutiva més antiga dels homínids.
Un equip de recerca de l'Institut de Biologia Evolutiva (IBE, un centre mixt de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC)) a Barcelona i del Globe Institute a la Universitat de Copenhaguen reconstrueix per primera vegada proteïnes de restes fòssils d'aproximadament dos milions d'anys d'antiguitat. Es tracta de la primera evidència molecular que permet aclarir l'evolució del llinatge humà i dels grans simis més enllà del que permeten les tècniques d'ADN antic. La tècnica emprada, que ha resolt la història evolutiva de l'extint Gigantopithecus blacki a partir d'un molar fòssil, podria ser utilitzada en l'anàlisi de moltes altres restes antigues, llançant llum a la història evolutiva i l'origen dels homínids.
En els últims anys l'anàlisi de l'ADN ha revolucionat la nostra comprensió de la història humana tal com la coneixíem. El material genètic conservat en els fòssils dels nostres avantpassats ha permès reconstruir els darrers 50000 anys d'evolució dels homínids. Així i tot, les restes fòssils humanes més antigues amb ADN conservat daten de fa 400000 anys, deixant un buit en la història evolutiva més antiga que la paleogenòmica encara no ha pogut explicar.
Ara, per primera vegada investigadors de l'Institut de Biologia Evolutiva (IBE, UPF-CSIC) i el Globe Institute han aconseguit restituir les proteïnes d'un fòssil d'aproximadament dos milions d'anys per a esclarir la història antiga de l'evolució humana. L'anàlisi emprada ha servit per a classificar en la història evolutiva el Gigantopithecus blacki, un simi gegant de més de tres metres que va habitar els boscos del sud-est asiàtic i es va extingir fa 300000 anys.
Ara, per primera vegada investigadors de l'Institut de Biologia Evolutiva (IBE, UPF-CSIC) i el Globe Institute han aconseguit restituir les proteïnes d'un fòssil d'aproximadament dos milions d'anys per a esclarir la història antiga de l'evolució humana.
L'equip de recerca, co-liderat per Tomàs Marquès-Bonet, Investigador ICREA i Director de l'Institut de Biologia Evolutiva (IBE), i el Professor Associat Enrico Cappellini, Investigador principal a la Universitat de Copenhaguen, ha reconstruït múltiples proteïnes a partir de l'esmalt dental d'un fòssil molar de Gigantopithecus d'uns dos milions d'anys d'antiguitat trobat a la cova de Chuifeng (la Xina). "Fins ara, tot el que se sabia sobre aquesta espècie es basava en la morfologia de les dents i mandíbules trobats, propis d'un herbívor", comenta Cappellini. "Ara, l'anàlisi de les proteïnes antigues, o anàlisi paleoproteòmic, ens ha permès reconstruir l'antiquíssima història evolutiva d'aquest parent llunyà".
Gràcies a la paleoproteòmica, l'equip ha aconseguit comparar el proteoma reconstruït del fòssil amb una base de dades de proteïnes d'homínids coneguts, podent aclarir la posició del Gigantopithecus a la història evolutiva dels homínids, resolent el dubte de si va pertànyer o no al llinatge humà.
"L'anàlisi ha revelat que Gigantopithecus blacki pertany al mateix clade que l'orangutan, el seu parent viu més proper, encara que la seva separació amb els orangutans actuals és molt llunyana, la qual cosa explicaria l'anterior confusió en el camp. Tots dos van divergir aviat en el Miocè - fa més de 10 milions d'anys -, però sens dubte compartien un ancestre comú", comenta Tomàs Marquès-Bonet, amb doble afiliació en el Centre Nacional d'Anàlisi Genòmica (CNAG-CRG) del Centre de Regulació Genòmica (CRG) i l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP).
"L'anàlisi ha revelat que Gigantopithecus blacki pertany al mateix clade que l'orangutan, el seu parent viu més proper, encara que la seva separació amb els orangutans actuals és molt llunyana", comenta Tomàs Marquès-Bonet, Director de l'Institut de Biologia Evolutiva (IBE).
La tècnica paleoproteòmica desenvolupada per l'equip podria ser emprada per a esclarir la història evolutiva amagada en fòssils massa antics per a conservar l'ADN. "Ara per ara la tècnica ens ha permès recuperar proteïnes fossilitzades en l'esmalt dels molars", comenta Marquès-Bonet, "però podria utilitzar-se amb moltes altres restes òssies per a revelar la vasta antiguitat de l'evolució humana, que encara desconeixem en gran mesura", conclou.
La recerca ha estat impulsada per “la Caixa” i l'Howard Hughes International Career, entre d’altres.
Article referenciat: Frido Welker et. al. Enamel proteome shows that Gigantopithecus was an early diverging pongine, Nature; November 2019. DOI: https://doi.org/10.1038/s41586-019-1728-8
Sobre el Gigantopithecus blacki
Gigantophitecus és un gènere extint de primats hominoideus que va viure des de fa més de dos milions d'anys fins fa 300000 anys, i que habitava els boscos dels actuals països de la Xina, l'Índia i Vietnam. Es tracta d'un gran simi, amb uns tres metres d'alçada i un pes de fins a 500 quilograms (dues vegades tan voluminós com un goril·la actual). Durant els anys 30, els seus queixals es van vendre a la Xina com un remei tradicional sota el nom de "dents de drac". Va ser el 1935 quan el paleontòleg Ralph von Koenigswald va identificar un dels molars, de més de 2.5 cm d'ample, i va proposar que fos la peça d'un enorme primat que va anomenar Gigantophitecus per primera vegada. Després d'aquest descobriment inicial, van continuar apareixent dents i fins i tot algunes mandíbules fossilitzades, però la història evolutiva no va poder avançar a causa de la falta de tècniques genètiques i moleculars disponibles.
Estudis més recents han revelat que Gigantophitecus era herbívor, combinant l'estudi de la forma ampla i plana dels molars trobats, la seva composició química i l'anàlisi de fòssils de plantes microscòpiques trobats en algunes dents. La seva gran especialització en combinació amb les seves grans dimensions i necessitats alimentoses haurien precipitat la seva extinció en alguna de les glaciacions durant el plistocè - o era del gel. No obstant això, fins ara res se sabia amb certesa sobre la seva extinció o al voltant del parentiu d'aquest gran simi amb la resta del llinatge humà.