Un equip de recerca liderat per l'Institut de Biologia Evolutiva (IBE), un centre mixt de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC),  i pel Globe Institute, de la Universitat de Copenhaguen, ha descobert que la major ascendència dels gossos de trineu moderns es remunta al principi de l’Holocè a Sibèria.  L’estudi, basat en l’anàlisi genòmica d'una mandíbula fòssil de gos de 9500 anys d’antiguitat del lloc de Zhokhov, de 10 gossos de trineu actuals i d’un fòssil de llop de 30000 anys de Sibèria, ha revelat que les adaptacions que defineixen el gossos de trineu actuals es van establir en el nord-est Àrtic asiàtic fa 9500 anys. Els resultats de l’estudi impliquen que la combinació d'aquests gossos adaptats al clima gèlid amb el desenvolupament dels trineus va facilitar la subsistència humana al final del Plistocè a l'Àrtic.

El gos és el millor i més antic amic de l’ésser humà. No obstant, tot i les dècades d’estudi, encara no hi ha un consens respecte quan i on es van domesticar els gossos per primera vegada i quan van ser inclosos en algunes de les activitats humanes que han arribat a dia d’avui. Estudis anteriors havien apuntat a que llops i gossos van evolucionar d’un llinatge de llops ja desaparegut fa uns 15000 anys, abans que els humans formessin les societats agropecuàries.

En els darrers anys, han aparegut a Sibèria artefactes del paleolític superior (de fa entre 30000-10000 anys) d’os tallat, cornamenta i marfil similars a les eines emprades pels inuit moderns per a assegurar les corretges de l’arnés dels gossos, el que suggereix els orígens antics dels trineus de gossos. Tanmateix, destaquen les troballes arqueològiques de l'Illa de Zhokhov (Nova Sibèria, Russia),on s’han identificat proves de tecnologia de trineus i fòssils de gos de més de 9000 anys d’antiguitat.

Ara, un equip de recerca internacional co-liderat per Tomàs Marquès-Bonet, investigador principal de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE, UPF-CSIC) i per Anders J. Hansen i M. Thomas P. Gilbert del Globe Institute, ha realitzat un estudi genòmic que ha permès aprofundir en com es va donar l’origen i la domesticació primerenca dels gossos de trineu. Els resultats de l’estudi indiquen que la principal ascendència dels gossos de trineu moderns s’origina a Sibèria fa 9500 anys i que van ser fonamentals per a la supervivència de les poblacions humanes del nord-est de l’Àrtic asiàtic.

Adaptacions a l’Àrtic que venen de lluny

L'equip de recerca ha seqüenciat el genoma de 10 gossos de trineu moderns de Groenlàndia, i ha reconstruït el genoma antic d'un gos de fa 9500 anys descobert a l’Illa de Zhokhov (Nova Sibèria, Rússia) - associat a evidències arqueològiques de tecnologia de trineus -, i el d'un llop de Sibèria de més de 30000 anys per comparar-los. En la seva anàlisi, l’equip ha trobat una gran semblança genètica entre el fòssil de gos de Zhokhov i els gossos de trineu moderns, una raça indígena usada per a la caça en trineu pels inuit en l’actualitat.

L’anàlisi genòmica ha revelat que els gossos de trineu actuals mostren adaptacions a les condicions i l’activitat al clima àrtic al seus gens similars a les observades al fòssil del gos de Zhokov, en particular a la temperatura, l’activitat física en condicions extremes i l’alimentació pobra en midó.

L’equip de recerca hi ha identificat el gen TRPC4, involucrat en la sensibilitat a la temperatura, com ja s’havia observat en mamuts adaptats al fred. Un altre gen molt diferenciat als gossos de trineu és el gen CACNA1A, involucrat en l’adaptació a la hipòxia, amb un possible paper beneficiós per a l’activitat física a l’Àrtic. En relació a l’alimentació, l’anàlisi genòmica va revelar que ni el gos de Zhokhov ni els gossos moderns de tir mostren adaptacions genètiques a una dieta rica en midó, com sí ho fan moltes altres races de gos adaptades a les societats agropecuàries.

L'estudi genòmic també ha confirmat que els gossos de tir es van creuar en algun moment amb una població de llops que es va extingir, doncs s'hi ha detectat un flux genètic procedent de llops siberians del plistocè.

Indicis de domesticació

L’equip de recerca va creuar la informació genòmica amb altres evidències arqueològiques a fi de reconstruir la història evolutiva i la relació entre el gos de Zhokhov i els gossos de trineu actuals. “Aquest estudi genòmic ha permès identificar les variacions genòmiques clau que defineixen el gos de trineu modern, i ha confirmat que provenen del nord-est de l’Àrtic asiàtic de fa 9500 anys, on va aparèixer la tradició de l’ús de gossos per a tirar dels trineus en desplaçaments de fins a 1500 km”, comenta Marc de Manuel, primer autor de l'estudi i investigador post doctoral fins recentment al grup de Genòmica Comparativa de l’IBE.

En conjunt, les evidencies genòmiques i les restes de tecnologia relacionades amb l’ús de trineus trobades al lloc de Zhokhov apunten a que els trineus de gossos van suposar un avantatge per als viatges i transport de llarga distància de recursos essencials per al manteniment de les comunitats al nord-est de l’Àrtic asiàtic al principi de l’Holocè.  “Els gossos es van adaptar a l'estil de vida dels humans a l’Àrtic, i molt possiblement van ser essencials per a dur a terme tasques com la cacera i el subministrament d'aliments a la comunitat”, comenta de Manuel.

Reconstruint la història evolutiva dels cànids

Donat que els gossos de trineu són un dels llinatges de cànids més antics dels que han arribat a l’actualitat, la informació revelada al seu genoma pot ser clau en la recerca de l’origen dels gossos, encara en entredit. “Els gossos han acompanyat durant mil·lennis els humans. La combinació de dades genòmiques amb evidències arqueològiques pot abocar molta llum a la història i l’evolució dels cànids i també al seu paper a les societats humanes més antigues”, conclou Marquès-Bonet.

Aquest estudi podria ser d’utilitat en el desenvolupament de plans de conservació per als gossos de trineu, actualment en perill d’extinció. 

Article referenciat:  Arctic-adapted dogs emerged at the Pleistocene–Holocene transition; Science; DOI: 10.1126/science.aaz8599