Els seus orígens són incerts perquè, tot i que no s'han trobat restes fòssils tan antigues, aquesta eina ja apareix esmentada en diversos textos de l'antiga Mesopotàmia, 1000 a.C. També tenen un paper especial en la mitologia grega, ja que les Moires o Parques les utilitzaven per tallar el fil de la vida. Tanmateix, les primeres tisores trobades al Pròxim Orient compten amb tan sols 3.000 anys d'antiguitat. Estaven fetes de bronze i es coneixen com a "tisores motlle" perquè consistien en dues fulles connectades al mànec per una prima corba de bronze que servia per ajuntar-les i separar-les en alliberar el mànec.

Aquest model també va ser emprat a Roma, Xina, Japó, Corea i Egipte, però presentava una varietat de materials i formes a les diferents cultures, que no sempre responien a un millor disseny. En parlen Blai Vidiella i Sergi Valverde, investigadors de l'IBE en el grup d'Evolució de Xarxes que estudia l'evolució cultural de la humanitat.

"L'origen de les tisores és molt difícil de situar, hi ha molts salts i buits temporals entre un model i un altre. Malgrat tot, podem saber que van ser una eina habitual per als romans i que la seva evolució va estar molt lligada a la cultura del treball del metall.

La peça que actuava de molla era de ferro tou i flexible. Les fulles de tallar, en canvi, havien de ser dures. Per als romans, produir ambdós tipus de ferro era possible, però fusionar-los en una sola peça presentaria moltes dificultats tècniques." Explica Sergi Valverde, investigador principal de l'IBE que ha liderat l'estudi sobre la teoria de l'evolució cultural.

Aquest estudi proposa un model matemàtic per comprendre l'impacte de la innovació en la cultura i la societat observant tres factors clau: l'aprenentatge social, és a dir, de la nostra tendència natural a imitar els altres, el grau d'accés individual que tenim a informació verídica sobre la invenció o grau de transparència, i la grandària de la població.

Segons el model, les tisores podrien haver tingut una evolució lenta i paral·lela en diferents territoris.

"Les dificultats tècniques que implicava ajuntar ambdós metalls (duros i flexibles) van poder retardar la propagació de les tisores molla. Segurament comptaven amb un alt nivell de transparència, ja que seria molt fàcil apreciar la seva utilitat, i això facilitaria la integració d'aquesta eina en la societat. No obstant això, serien difícils d'imitar fora de l'imperi romà, i la imitació és vital perquè una invenció prosperi.

Cada territori va aplicar variacions segons la seva cultura, però aquestes no van millorar necessàriament el "fitness" o eficiència de les tisores, sinó que eren definides per la disponibilitat dels metalls i per la seva forma tradicional de treballar-los." Afegeix Valverde.

A la Xina de principis de la Dinastia Han, una època pròxima a l'imperi romà, les tisores de molla es realitzaven amb una sola peça de ferro.

"La qualitat del metall i el seu mode de treballar-lo van permetre un disseny diferent a la Xina, que era més resistents que el romà, tot i que les seves fulles eren menys afilades". Apunta Blai Vidiella, investigador postdoctoral a l'IBE. El següent model incorporava peces metàl·liques per unir ambdues fulles de tallar i el mànec que actuava com a molla, eliminant la dificultat tècnica de fusionar ambdós metalls.

"Una població nombrosa, d'altra banda, pot promoure les innovacions, mentre que les tendències unificadores poden perjudicar-les. Si hi va haver millores en el disseny romà, per exemple, podrien passar desapercebudes a causa d'una població nombrosa, però unificada culturalment", afegeix Vidiella.

Paral·lelament, es van trobar tisores de molla a Egipte datades aproximadament en l'any 3300 aC, que podrien haver servit d'instrument quirúrgic als metges de l'època. També va aparèixer un nou disseny amb formes corbes entre els anys 1905 i 1925 que van poder utilitzar-se per operar. Així i tot, el model que coneixem avui en dia apareix per primera vegada a la Roma de l'any 100, amb un disseny pivotal de dues fulles creuades que facilita la seva manipulació, però que encara distava molt de les tisores que fem servir.

"El problema del disseny pivotal dels romans és que encara s'havia d'afilar perquè el metall no permetia una altra cosa. Amb l'arribada de la revolució industrial i de l'acer inoxidable, no obstant això, s'obté el model actual de tisores pivotals. A més, es donen les condicions idònies d'imitació i transparència perquè el model s'estableixi definitivament." Conclou Vidiella.

Continua llegint sobre la teoria de l'evolució cultural.