La senescència o envelliment biològic és el deteriorament general de les funcions fisiològiques d’un organisme que el fa més susceptible a les malalties i el condueix, en últim terme, a la mort. És un procés complex en el qual intervenen molts gens. La llargada de la vida oscil·la molt entre les diferents espècies animals. Així, per exemple, el temps de vida d’una mosca és de quatre setmanes; el dels cavalls, uns trenta anys, i en alguns eriçons pot arribar a ser de fins a dos segles. Què fa que el ventall d’esperances de vida a la natura sigui tan ampli? Aquesta és una de les qüestions fonamentals per als biòlegs i que més els intriguen.

En el cas dels humans, potencialment podem viure cent vint anys, mentre que les espècies de primats més properes a la nostra en viuen la meitat. Amb l’objectiu d’explicar el perquè d’aquesta disparitat, investigadors de l'IBE, del Centre de Regulació Genòmica (CRG), la Universitat de Liverpool i la Universitat de Bristol, han identificat alguns dels gens que poden haver estat clau en l’allargament de la vida de la nostra espècie, així com en els primats amb una vida més llarga. L’estudi es publica a la revista Molecular Biology&Evolution, i en protagonitza la portada.

En el treball, els investigadors van estudiar els genomes de disset espècies de primats, inclosos els humans. Des de la perspectiva de l’envelliment, els primats són interessants perquè malgrat ser molt propers, entre unes espècies i unes altres hi ha diferències profundes quant a l’esperança de vida. Així, de espècies estudiades, només tres ―els humans i dos macacos― vivien molt més que l’ancestre comú, la qual cosa evidencia que «han experimentat un procés relativament ràpid d’allargament vital», explica Arcadi Navarro, professor d’investigació ICREA a l’IBE i líder de l’estudi.

Els gens d’aquestes tres espècies es van comparar amb els de les catorze espècies restants amb l’objectiu de detectar mutacions presents en les que tenen la vida més llarga. «Seria un indici que aquestes han servit per allargar-los la vida», explica Navarro, que també és catedràtic de la UPF i col·laborador del CRG. Arran de comparar-les, es van identificar vint-i-cinc mutacions en gens associats al guariment de les ferides, a la coagulació i a un gran nombre de problemes cardiovasculars.

«Els resultats tenen sentit perquè en les espècies que viuen més cal un control flexible i adaptable dels mecanismes de coagulació», comenta Gerard Muntané, primer autor de l’estudi, i investigador postdoctoral a l’IBE i a l’Institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili (IISPV). Al mateix temps, afegeix Muntané, «confirmen la teoria pleiotròpica de l’envelliment», segons la qual «hi ha mutacions que poden tenir diversos efectes , en funció de l’etapa de la vida: ens afavoreixen en les primeres etapes, i ens perjudiquen en les posteriors, quan ja s’ha deixat enrere l’etapa reproductiva».

Els autors apunten que els resultats poden contribuir a desenvolupar noves dianes terapèutiques per tractar malalties relacionades amb l’envelliment i demostren el potencial de l’aproximació a la medicina des del punt de vista de l’evolució.

ARTICLE: Muntané, G.; Farré, X.; Rodríguez, J.A.; Pegueroles, C.; Hughes, D.A.; de Malgalhaes, J.P.; Gabaldón, T. And Navarro, A. (2018) Biological processes Modulating Longevity across Primates: A Phylogenetic Genome-Phenome Analysis Molecular Biology and Evolution msy105, https://doi.org/10.1093/molbev/msy105