Un estudi internacional coliderat per investigadors del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) a l'Institut de Biologia Evolutiva (IBE) i la Universitat de Harvard (els Estats Units) ha elaborat un mapa genètic de la Península Ibèrica que abasta els últims 8.000 anys. L'estudi, publicat a la revista Science, ha analitzat els genomes de 271 habitants de la península de diferents èpoques històriques i els ha contrastat amb les dades recollides en estudis previs d'altres 1.107 individus antics i de 2.862 moderns. Els resultats mostren una imatge inèdita de la transformació de la població ibèrica al llarg de les diferents etapes històriques i prehistòriques.

Reemplaçament de la població masculina en l'Edat del Bronze

L'arribada de grups descendents de pastors de les estepes d'Europa de l'Est fa entre 4.000 i 4.500 anys va suposar el reemplaçament d'aproximadament el 40% de la població local i de gairebé el 100% dels homes. “Els resultats genètics són molt clars en aquest aspecte. De forma progressiva durant una etapa que va poder durar uns 400 anys, els llinatges del cromosoma Y presents fins llavors en la Ibèria de l'Edat del Coure van ser gairebé totalment substituïts per un llinatge, el R1b-M269, d'ascendència estepària”, explica l'investigador Carles Lalueza-Fox, de l'Institut de Biologia Evolutiva (centre mixt del CSIC i la Universitat Pompeu Fabra).

"Si bé aquest va ser clarament un procés dramàtic, les dades genètiques per si soles no ens poden dir què el va impulsar", diu David Reich, investigador principal a l'escola de medicina de Harvard i co-responsable de l'estudi.

"Seria un error afirmar que la població local va ser desplaçada, ja que no hi ha evidència de violència generalitzada en aquest període", afegeix Íñigo Olalde, investigador de la Universitat de Harvard.

Una explicació alternativa seria que les dones ibèriques locals preferissin als nouvinguts d'Europa central en un context de "forta estratificació social", comenta Lalueza-Fox.

L'equip de recerca destaca que les dades genètiques per si soles no revelaran tota la història. "Les evidències d'altres camps, com l'arqueologia i l'antropologia, han de ser conjugades amb aquests resultats per a comprendre millor què va impulsar aquest patró genètic", sentencia Reich.

Com a exemple d'aquest fenomen de reemplaçament, l'estudi documenta una tomba trobada en un jaciment de l'Edat del Bronze (posterior a l'edat del Coure) en la localitat de Castillejo del Bonete (Ciudad Real). Dels dos individus trobats en l'enterrament, l'home presenta ascendència de l'estepa mentre que la dona és genèticament similar als ibèrics anteriors a l'Edat del Coure.

Genètica Basca

Una altra de les principals conclusions de l'estudi és que la genètica dels bascos actuals a penes ha canviat des de l'Edat del Ferro (fa uns 3.000 anys). Al contrari del que apunten algunes teories que situaven als bascos com els descendents dels caçadors mesolítics o dels primers agricultors que van viure en la península Ibèrica, els resultats d'aquest treball mostren que la influència genètica de les estepes també va arribar al País Basc (de fet tenen una de les freqüències més altes del cromosoma Y R1b). Per contra, a penes presenten influències de migracions posteriors com els romans, els grecs o els musulmans, de les quals van quedar aïllats.

 “Ara es pensa que les llengües indoeuropees es van estendre per Europa de mà dels descendents dels pobles de les estepes. En aquest estudi recomponem el complex mosaic genètic de la península ibèrica, on trobem paleollengües de tipus indoeuropeu, com el celtiber, i no-indoeuropees, com l'iber, així com el basc, que és l'única llengua pre-indoeuropea d'Europa encara parlada. Els nostres resultats indiquen una major component genètica de les estepes en celtibers que en ibers, però en tot cas hi ha una certa dissociació entre llengua i ancestralitat”, afegeix Lalueza-Fox.

Contactes africans

La distribució del corrent genètic des d'Àfrica cap a la Península és molt més antiga del documentat fins al moment. L'estudi confirma la presència en el centre de la península Ibèrica, en el jaciment de Camino de las Yeseras (Madrid), d'un individu procedent del nord d'Àfrica que va viure fa uns 4.000 anys, així com d'un nét d'emigrant africà en un jaciment gadità de la mateixa època. Tots dos individus portaven considerables proporcions d'ancestralitat subsahariana. No obstant això, es tracta de contactes esporàdics que van deixar poca petjada genètica en les poblacions ibèriques de l'Edat del Coure i del Bronze.
A més, els resultats indiquen que va haver-hi flux gènic nord-africà en el sud-est de la Península en època púnica i romana, molt abans de l'arribada dels musulmans a la Península en el segle VIII.

Romans, grecs, fenicis, visigots i musulmans

L'anàlisi del mapa genètic mostra profundes modificacions de població en la península Ibèrica en períodes històrics més recents. “Documentem per primera vegada l'impacte genètic dels majors esdeveniments de la història de la península. Els resultats mostren que per a quan va començar l'Edat mitjana almenys un quart de l'ancestralitat ibèrica havia estat reemplaçada per nous fluxos de població provinents del Mediterrani oriental (romans, grecs i fenicis), la qual cosa revela que les migracions durant aquest període continuaven tenint una gran força en la formació de la població mediterrània”, explica Íñigo Olalde.

Un dels exemples d'aquest fenomen esmentats en el treball és la colònia grega d'Empúries, en el nord-est peninsular, fundada entre els anys 600 abans de la nostra era i el període tardorromà. Els 24 individus analitzats es divideixen en dos grups d'herència genètica diferent: un compost per individus amb una ancestralitat típica grega i un altre compost per població genèticament indistingible dels ibers del pròxim poblat d'Ullastret.

“L'article analitza també l'arribada a la Península dels visigots i els musulmans. Entre els primers s'han localitzat dos individus en el jaciment de Pla de l'Horta (Girona) amb clara ancestralitat de l'est d'Europa i un ADN mitocondrial típic d'Àsia. Del període islàmic s'han analitzat individus de Granada, València, Castelló i Vinaròs, que mostren un component nord-africà pròxim al 50%, molt major que el residual 5% que s'observa en la població ibèrica actual. En aquest cas es tracta d'una ancestralitat que va ser gairebé eliminada durant la Reconquesta i la posterior expulsió dels moriscos”, comenta Lalueza-fox.

Estructura de la població de la Ibèria Mesolítica

Aquest estudi, juntament amb un altre publicat el mateix dia en Current Biology, identifica per primera vegada la presència d'una estructura genètica espacial i temporal entre els caçadors recol·lectors de la península Ibèrica durant el Mesolític (fa aproximadament 8000 anys). En el nord-oest, els caçadors mesolítics que van viure pocs segles abans de l'arribada dels primers agricultors mostren una afinitat genètica amb els caçadors recol·lectors centre europeus. Aquesta ancestralitat no estava present en els anteriors caçadors recol·lectors d'aquesta mateixa regió ni en els caçadors recol·lectors contemporanis del sud-est d'Ibèria a la fi del Mesolític.

La recerca ha estat finançada per "la Caixa", FEDER-MINECO (BFU2015-64699-1118P), el National Institute of Health (grant GM100233), la Paul G. Allen Family Foundation i l'Howard Hughes Medical Institute, entre altres.

Article de referència: Íñigo Olalde et al. The genomic history of the Iberian Peninsula over the past 8000 years. Science. DOI: 10.1126/science.aav1444

Crèdits de la imatge: un dels germans de la Braña, amb l'esquelet muntat. Són sens dubte els germans més antics detectats genèticament.