Els sambaquis, també coneguts com a "monticles de petxines", es van establir fa aproximadament entre 8.000 i 1.000 anys al llarg de més de 3.000 quilòmetres a la costa est de Sud-amèrica. Segons els registres arqueològics, els constructors de sambaquis compartien clares similituds culturals. No obstant això, contràriament al que s'esperava, ara un estudi co-liderat per Institut de Biologia Evolutiva (IBE), un centre mixt del CSIC i la Universitat Pompeu Fabra (UPF), ha descobert que aquests grups de persones mostraven diferències genètiques significatives. La investigació, publicada a la revista "Nature Ecology and Evolution", atribueix aquests troballes a les diferents trajectòries demogràfiques de les poblacions, possiblement degudes a contactes regionals amb grups de l'interior. L'equip internacional, que ha comptat amb el Centre Senckenberg per a l'Evolució Humana i el Paleoambient de la Universitat de Tübingen i la Universitat de São Paulo, ha recopilat el conjunt de dades genòmiques més gran del Brasil, incloent 'Luzio', l'evidència més antiga de presència humana al sud-est del país.

A la costa atlàntica del Brasil es troben monticles de petxines que arriben fins a diversos centenars de metres de llarg i, ocasionalment, més de trenta metres d'altura. "Aquests vestigis culturals, coneguts com a 'sambaquis', van ser construïts durant un període de 7.000 anys. Consisteixen principalment en petxines i altres residus diaris que es van fossilitzar amb el temps. Els sambaquis van ser utilitzats per antigues poblacions indígenes com a habitatges, cementiris i demarcacions territorials. Són un dels fenòmens arqueològics més fascinants de la Sud-amèrica precolonial", explica el primer autor, Tiago Ferraz.

La investigadora principal de l'IBE Tábita Hünemeier, co-responsable de l'estudi, afegeix: "Els sambaquis sempre van ser construïts de manera similar durant un llarg període de temps en una àmplia àrea. Les comunitats associades compartien similituds culturals. Els seus orígens, història demogràfica i encontres amb caçadors-recol·lectors de l'Holocè primerenc de l'interior, juntament amb la seva ràpida desaparició, han plantejat diverses preguntes que explorem en aquest estudi".

"Luzio", un esquelet trobat en un sambaqui riberenc, és considerat l'evidència més antiga de presència humana al sud-est del Brasil. Foto: André Strauss.

"Per a aclarir encara més la història poblacional de les societats indígenes a la costa est d'Amèrica del Sud, vam generar dades del genoma complet de 34 individus de quatre regions diferents del Brasil, amb una antiguitat de fins a 10.000 anys. Aquests inclouen dades genòmiques de 'Luzio', un esquelet trobat en un sambaqui fluvial anomenat Capelinha. És considerat l'evidència més antiga de presència humana al sud-est del Brasil", explica André Strauss, del Museu d'Arqueologia i Etnologia de la Universitat de São Paulo i co-responsable de la investigació.

En el seu estudi actual, els investigadors mostren que els caçadors-recol·lectors de l'Holocè primerenc són genèticament diferents entre si i de les poblacions posteriors de l'est d'Amèrica del Sud. Això suggereix que no hi havia relacions directes amb els grups costaners posteriors. Les anàlisis de l'equip també mostren que els grups sambaqui contemporanis de la costa sud-est del Brasil, d'una banda, i de la costa sud del Brasil, de l'altra, eren genèticament heterogenis.

Segons l'estudi, la intensificació dels contactes entre les poblacions de l'interior i les costaneres fa uns 2.200 anys va estar acompanyada d'un marcat descens en la construcció de monticles de petxines. Durant el mateix període, es van produir canvis ambientals importants. Els investigadors creuen que totes aquestes influències podrien haver portat finalment a la fi de l'arquitectura dels monticles de petxines.

Les anàlisis dels investigadors mostren que les comunitats sambaqui no eren una població genèticament homogènia. Foto: Ximena Suárez Villagrán.

"En resum, els nostres resultats mostren que les comunitats sambaqui a les costes del sud i sud-est no representaven poblacions genèticament homogènies. Ambdues regions van mostrar diferents trajectòries demogràfiques, possiblement degut a la baixa mobilitat dels grups costaners. Això contrasta amb les similituds culturals descrites en el registre arqueològic. Necessitem realitzar més estudis regionals i a microescala per aprendre més sobre la història genòmica d'Amèrica del Sud", conclou el co-autor principal Cosimo Posth, del Centre Senckenberg per a l'Evolució Humana i el Paleoambient de la Universitat de Tübingen.

Article de referència: Tiago Ferraz, Tábita Hünemeier, André Strauss, Cosimo Posth et. al. (2023): Genomic history of coastal societies from eastern South America. Nature Ecology & Evolution. DOI: 10.1038/s41559-023-02114-9