Gener
Febrer
Març
Abril
Maig
Juny
Juliol
Agost
Setembre
Octubre
Novembre
Desembre

Vés enrere "Desigualtat: Una història genètica", un llibre de Carles Lalueza-Fox

"Desigualtat: Una història genètica", un llibre de Carles Lalueza-Fox

Parlem amb l'investigador de l'Institut de Biologia Evolutiva i director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona Carles Lalueza-Fox, amb ocasió de la publicació del seu darrer llibre, "Inequality: a genetic history", publicat per MIT press.

A l'obra, l'autor ofereix una perspectiva completament nova sobre el tema, i examina les empremtes genètiques que ha deixat la desigualtat en els éssers humans al llarg de la història.

Conjugant una sèrie d'evidències històriques i paleogenètiques, Lalueza-Fox demostra que entendre les desigualtats del passat és clau per entendre les desigualtats actuals.

21.04.2022

Parlem amb l'investigador de l'Institut de Biologia Evolutiva i director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona Carles Lalueza-Fox, amb ocasió de la publicació del seu darrer llibre, "Inequality: a genetic history", publicat per MIT press.

A l'obra, l'autor ofereix una perspectiva completament nova sobre el tema, i examina les empremtes genètiques que ha deixat la desigualtat en els éssers humans al llarg de la història.

Conjugant una sèrie d'evidències històriques i paleogenètiques, Lalueza-Fox demostra que entendre les desigualtats del passat és clau per entendre les desigualtats actuals.

Parlem del teu darrer llibre: "Desigualtat: una història genètica". Obres parlant de cooperació i competició, dues forces que vertebren el comportament humà. Què ens diu la ciència, sobre aquesta tensió?

Quan mirem al passat s'intueixen exemples clars de cooperació. Per exemple, sabem que alguns grups d'Homo sapiens i neandertals van arribar a creuar-se i donar lloc a híbrids acceptats pels sapiens. Tanmateix, també tenim senyals clars d'episodis de violència. Per exemple, a Atapuerca hi ha un individu del pleistocè superior que té clarament mostres d'una garrotada en el cap que li va provocar la mort, entre altres exemples presents al registre fòssil antic.

 

Som cooperatius, però també competitius, i fins i tot violents.

Jo penso que l'ésser humà es pot entendre perfectament en aquesta contradicció, igual que en tenim moltes altres. L'ésser humà es pot definir com un animal cooperatiu i competitiu, i no passa res pel fet que sigui una naturalesa aparentment contradictòria.

 

Des de la biologia evolutiva, ens podríem demanar si la desigualtat que s'observa en les poblacions humanes al llarg del temps té una base biològica, com bé aquesta agressivitat innata.

No ho sabem, però gràcies a la genètica ara podem estudiar d'una manera molt més objectiva aquestes qüestions. Identificar a un jaciment un únic individu que ha patit una mort violenta no ens informa sobre el comportament d'una població. En canvi, ara podem demostrar que la desigualtat té una conseqüència genètica que es pot resseguir tant a la població objecte d'estudi com a través de les generacions posteriors, i això ens permet poder estudiar-la més sistemàticament.

 

Al llibre, comparteixes que la desigualtat és una preocupació global urgent del nostre temps.

La desigualtat és clarament un problema social del segle XXI, però al mateix temps és amplament acceptada. Per exemple, durant la pandèmia, la gent més rica ha incrementat la seva fortuna, i moltes persones s'han empobrit, però en canvi no hi ha hagut un esclat social en resposta a la situació. Es possible que un cert nivell de desigualtat es percebi com a acceptable, sempre que sigui una desigualtat justa.

 

Què és la desigualtat justa?

"Tu ets més ric que jo, però t'ho has guanyat". És la base de la meritocràcia. El problema és quan comences a sospitar que la teva societat no és una meritocràcia. Això sí que pot comportar problemes socials...

"La gran desigualtat actual és un problema per al futur de la nostra societat."

Parlem doncs d'herència i transmissió d'estatus. Fins a quin punt hi ha transmissió de la riquesa a la societat actual?

Et posaré un exemple: la probabilitat de conèixer algú realment ric a la teva vida, per a la majoria de la gent, és baixíssima. Però, quan coneixes algú, gairebé segur que la seva riquesa no és adquirida, sinó heretada.

De fet, és aclaparadora la persistència de les desigualtats en societats que en principi són les més igualitàries, com per exemple als països escandinaus. D'acord amb la recerca de Gregory Clark, quan mires els cognoms dels antics nobles suecs, amb títols nobiliaris que van desaparèixer fa 300 anys, s'observa que la mitjana dels ingressos de les persones amb aquests cognoms és molt més alta que la mitjana de la resta, i ocupen proporcionalment més posicions de poder.

La forta persistència de la desigualtat indica que segueix funcionant la transmissió de la riquesa a nivell biològic: a través de les generacions, de pares a fills.

 

"La forta persistència de la desigualtat en l’actualitat indica que segueix funcionant la transmissió de la riquesa a nivell biològic: a través de les generacions, de pares a fills."

 

Al llibre justament parles de com es van relligant al llarg del temps la biologia i la desigualtat a través de la transmissió de la riquesa. Sempre ha estat així?

No trobem molts exemples a la natura, de transmissió d'herència, però sembla un comportament persistent - i gairebé exclusiu - de l'ésser humà.

En el passat es van establir mecanismes socials que no eren gens subtils, com les castes de l'Índia fa més de 3000 anys, i els mecanismes que no coneixem però que genèticament veiem que tenen lloc a l'edat del bronze. Fins i tot al neolític trobem fills de pares consanguinis, i això passa quan hi ha una classe dirigent que és tan excepcional i separada de la resta que ni tan sols es pot creuar amb altres grups, per no diluir la "puresa" dinàstica.

 

A dia d'avui el sistema de castes està abolit.

I tot i així en molts estats de l’Índia més del 80-90% dels matrimonis tenen lloc entre persones que provenen de la mateixa casta. És remarcable la persistència del marc mental establert a les societats, en qüestions que ja no tenen un suport legal!

 

Quins altres mecanismes biològics contribueixen a la desigualtat a les poblacions actuals?

L'aparellament selectiu: el fet de reproduir-se amb persones d'un status social semblant. Tot i ser subtil, aquest és un mecanisme molt efectiu que perpetua les desigualtats. Per tant, podem pensar en mecanismes que es basen en la creació d'estructures molt fortes, com el sistema de castes, però també en altres mecanismes molt subtils, com l'aparellament selectiu, i en tots els casos la desigualtat deixa la seva petjada al genoma.

 

Gràcies a la paleogenòmica, avui sabem que als nostres genomes actuals hi ha l'herència de societats que van practicar la desigualtat ja fa més de 4000 anys a Europa. Que ens diuen els gens sobre la desigualtat d’aquella època?

Sabem que l'arribada de grups descendents de pastors de les estepes d'Europa de l'Est fa entre 4.000 i 4.500 anys (a l'edat del bronze) va suposar el reemplaçament d'aproximadament el 40% de la població de la península Ibèrica i de gairebé el 100% dels homes. No coneixem els mecanismes de com s’implementa, però l’efecte genètic és indiscutible.

 

Parlem d'un reemplaçament genètic molt profund! És interessant pensar, però,  en les històries personals que deu haver al darrere...

Quan veiem aquests grans canvis genètics associats als grans canvis socials, que tenen lloc durant centenars d'anys, hem d'entendre que el canvi s'inicia individu a individu.

Per exemple, vam recuperar a un jaciment de Castillejo del Bonete la tomba d'una parella d'aquell moment de canvi, en que l'home té l'ancestralitat de les estepes, nouvinguda i que provoca un canvi genètic, i la dona que està enterrada amb ell no la té. Aquestes persones són anònimes per nosaltres i mai no en coneixerem els detalls personals, però il·lustren el mecanisme que estava funcionant.

"Quan veiem grans canvis genètics associats a grans canvis socials, que tenen lloc durant centenars d'anys, no podem oblidar que el canvi s'inicia individu a individu, i que al darrere hi ha històries personals."

Les petites decisions personals acaben vertebrant d'alguna manera el mosaic genètic al llarg de les generacions.

De vegades quan parlem de poblacions és fàcil oblidar-se'n, però el canvi resulta més colpidor quan entres en les històries personals i intentes entendre què estava passant. I són les petites decisions, les vides de gent anònima en la majoria dels casos, les que van acabar conformant un canvi genètic majúscul al cap de 400 anys.

 

Què en sabem de l’organització social d’aquesta població de les estepes?

Parlem de societats patrilocals - les dones es desplacen per casar-se -, patrilineals - la riquesa  i els gens s’hereten per via paterna - i molt possiblement patriarcals - dominades pels homes. S'ha identificat que quan hi ha molta desigualtat, l'estructura social predominant és d’aquest tipus.

De fet això s'observa ja en el neolític, i s'accentua en l'edat del bronze. Tenim coneixement d'alguns grups del neolític en que tota la comunitat s'inicia amb un únic patriarca que s'aparella i té fills amb quatre dones diferents, no sabem si seqüencialment. Això també té altres implicacions. La patrilocalitat implica que les dones són exògames, per tant provenen de grups forasters. El que s'observa però, és que després les filles d'aquestes dones també marxen, perquè no les trobem als pedigrís que reconstruïm...

"S'ha identificat que quan hi ha molta desigualtat, l'estructura social predominant és patrilocal, patrilineal i patriarcal."

Les dones, mares primer i filles després, com a moneda d'intercanvi?

Com una manera d'establir aliances entre clans. Però és clar, això implica que sistemàticament les dones viuen lluny de la seva família. De fet, això ho veiem molt clarament als jaciments de l'edat del bronze. Les dones tenen fills, però no tenen germans ni pares al mateix territori. Això suposa naturalment que les dones tenien una posició social feble, tot i que no podem saber el grau de violència o de coacció que tots aquests moviments implicaven.

 

No podem conèixer els mecanismes que van operar per sostenir la desigualtat en aquella època només mirant els gens, però... ens podem imaginar com va succeir?

Molt possiblement de forma similar a com s'observa més recentment a la colonització d'Amèrica, que també es tracta en detall al llibre. Allà arriben els "conqueridors", que tenen un avantatges militars i epidemiològics, però que bàsicament són minoritaris respecte la població.

 

I com s'ho van fer aquells colons minoritaris per deixar la seva empremta?

Amb diversos mecanismes. Per una banda, hi ha la substitució de l'elit, en què el poble invasor conquereix el territori substituint la cúpula de poder però mantenint l'estructura social. En el cas de la colonització europea d'Amèrica, a més hi ha un trastorn social molt més complex. Es creen noves ciutats, les "encomiendas", i es crea de novo una societat més desigual.

 

Pel que expliques, la desigualtat requereix de mecanismes socials que acompanyin els canvis biològics.

Efectivament. A més, penso que és molt important intentar entendre les implicacions dels fets socials que acompanyen els canvis biològics. Si només mirem els canvis als gens, en deixem una part de la història, i viceversa.

"Penso que és molt important intentar entendre les implicacions dels fets socials que acompanyen els canvis biològics. Si només mirem els canvis als gens, en deixem una part de la història, i viceversa."

Hi ha una frase que dius al llibre, "en el futur, podrem quantificar la desigualtat al llarg de la història i avaluar-ne per tant les conseqüències socials en els diferents moments històrics. La desigualtat passada, rau dins de nosaltres, i haurem de decidir com ho volem enfrontar". Jo et pregunto: creus que estem preparats per a poder llegir aquesta memòria genòmica, per rellegir la història a la llum del que els gens hi tenen a dir?

És complicat. Per exemple a Europa, les grans revolucions van succeir fa més de 4000 anys. No obstant, al continent americà l'episodi de desigualtat que veiem genèticament té menys de 500 anys, i això ho fa difícil de gestionar.

Dins la comunitat afroamericana dels Estats Units, els individus tenen un 20-25% de gens europeus, on es veu clarament que homes blancs van tenir fills amb dones afroamericanes. D'alguna manera, els gens europeus "infusionaven" a la comunitat afroamericana a través de les relacions de poder dels colons sobre les dones, però al revés no passava.

Si un afroamericà es fa un test genètic i li surt el seu cromosoma masculí Y amb ancestralitat d’Anglaterra, el genoma mitocondrial - que transmet la mare - és Africà, i el 24% dels seus gens són del nord d'Europa i la resta d'Àfrica, és difícil de digerir la història familiar que hi ha al darrere.

 

Quan més lluny estiguem en el temps, més fàcil serà d'acceptar aquesta herència, revisar-la i, potser, aprendre'n?

Sí, però jo insisteixo en les persistències subtils dels mecanismes socials. No veig que d'aquí a 200 anys les comunitats negra i blanca americanes s'hagin barrejat completament, tot i que hagin transcendit la història. Jo anticipo que persistiran molt separades, a la llum del que sabem avui a través de l'estudi dels genomes i del comportament humà.

 

Es curiós, de vegades es parla de la globalització actual com un motor per a que les poblacions es barregin cada cop més i que les diferències genètiques s'esvaeixin.

Bé, jo sempre he estat molt escèptic amb aquesta mena de prediccions, que crec que no incorporen de manera completa la història social de les poblacions humanes, i fins i tot et diria que la psique. La globalització, de fet, tampoc és tan efectiva com pot semblar.

En tenim algun exemple a la història?

Sí, a l'Imperi Romà. És el primer exemple d'una globalització extrema que es va estendre a tot Europa. Tanmateix, quan l'imperi col·lapsa els grans nuclis de globalització, com la ciutat de Roma - que tenia una gran diversitat genètica - , desapareixen, i el que queda és el mateix substrat genètic que hi havia a l'edat del ferro a la península Ibèrica, probablement un substrat demogràficament molt petit que viu al camp i pel qual els col·lapses no son tan importants.

Per tant, les grans ciutats poden col·lapsar molt més fàcilment, per pandèmies, guerres, etcètera, i tot el mestissatge i la diversitat genètica adquirida pot esfumar-se en un no res.

"La globalització no és tan efectiva com pot semblar a l'hora de barrejar poblacions. La història ens ha ensenyat que les grans ciutats poden col·lapsar molt més fàcilment, per pandèmies, guerres, etcètera, i tot el mestissatge i la diversitat genètica adquirida pot esfumar-se en un no res."

És impressionant! això em fa pensar en l'actual massificació de les grans ciutats, i en les grans diferències que s'han observat davant la pandèmia provocada pel COVID-19 als nuclis urbans respecte les poblacions rurals.

Les grans ciutats, al menys en el passat, podien col·lapsar completament. En el cas de Roma, una metròpoli al nivell de la Barcelona actual, va passar d'un milió d'habitants a cinc mil , en pocs centenars d'anys . I en canvi, la demografia més modesta de la població rural no va canviar significativament en el mateix període.

 

Al llibre també parles d'utopies, intents per a plantejar estructures socials igualitàries i justes...

Cal recordar que les que s'han plantejat fins ara, tot i voler ser racionals i objectives, tenen en termes generals un domini sobre la dona sorprenent. En moltes d'aquestes fantasies les dones estan socialment controlades, o se les comparteix entre tots els homes, i tenen una finalitat merament reproductiva. 

 

En tenen poc d'utòpics, aquests plantejaments...

Al meu entendre, una utopia no pot ser tal si com a mínim la meitat de la societat, les dones, estan sotmeses com a part de l'equació. En qualsevol cas, les utopies ens recorden que no és pas fàcil fer un plantejament racional per eliminar la desigualtat.

"Cal recordar que les utopies que s'han plantejat fins ara, tot i voler ser racionals i objectives, tenen en termes generals un domini sobre la dona sorprenent. En qualsevol cas, les utopies ens recorden que no és pas fàcil fer un plantejament racional per eliminar la desigualtat."

Sembla que la història ens digui, un cop rere un altre, que quan som molts, la única manera d’organitzar-nos és establir classes socials i relacions de poder entre les mateixes, que es basaran en la desigualtat i la mantindran en el temps.

Per contra, també necessitem establir aliances amb altres poblacions, donat que difícilment podem produir i proveir tothom sense disposar d'una xarxa de transaccions més enllà de les nostres fronteres. Sempre aquesta tensió, entre la violència i la cooperació.

 

Carles, tu has estudiat la història de la humanitat a través dels gens dels que van viure abans que nosaltres. Què creus que ens ha ensenyat aquesta història que s'amagava a l'ADN antic?

Penso que per primer cop tenim la capacitat d'entendre tot el procés històric de la desigualtat, des de l'economia, la genètica etcètera, i aquest és un gran avenç. Ara sabem que nosaltres som descendents amb més probabilitat dels que van practicar la desigualtat en el passat, i tot i ser una idea difícil de gestionar, aquesta consciència ens pot ajudar a repensar el nostre futur.

"Ara sabem que nosaltres som descendents amb més probabilitat dels que van practicar la desigualtat en el passat, i tot i ser una idea difícil de gestionar, aquesta consciència ens pot ajudar a repensar el nostre futur."

 

Penses que aquest coneixement ens servirà per gestionar la desigualtat en les properes generacions?

N'estic convençut que la desigualtat s'ha de viure mirant al futur, però només es pot entendre mirant al passat.

 

Carles Lalueza-Fox en conversa amb Pilar Rodríguez, responsable de comunicació de l'IBE.