Els pobles de les estepes situades entre el Mar Caspi i el Mar Negre van estendre les llengües indoeuropees pel centre i sud d'Àsia fa entre 4.000 i 3.500 anys, segons un treball amb participació d'un equip de recerca de l'Institut de Biologia Evolutiva (IBE, un centre mixt del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) i la Universitat Pompeu Fabra (UPF)) i publicat en la revista Science.

Amb 523 mostres prehistòriques, es tracta del major estudi genòmic antic realitzat fins avui.

Gràcies a una àmplia col·laboració interdisciplinària internacional, liderada des de la Universitat de Harvard (els Estats Units), els investigadors han contextualitzat els resultats genòmics mitjançant registres arqueològics, lingüístics i històrics.

Segons aquest estudi, els descendents dels pobles Yamnaya de les estepes, que van arribar a la Península Ibèrica a través d'Europa a partir de fa 5.000 anys i van propagar el llenguatge indoeuropeu pel continent, també van portar el sànscrit, la llengua clàssica de l'Índia, al sud d'Àsia.

“Gràcies a aquest estudi hem pogut desentranyar el complex patró de migracions que han conformat la diversitat genètica d'Àsia Central i del subcontinent indi. Els resultats indiquen que els pobles procedents de les estepes van poder contribuir a la decadència de l'anomenada civilització de la vall de l'Indus, que és al costat d'Egipte i Mesopotàmia una de les tres grans civilitzacions més antigues de la humanitat”, explica l'investigador de l'IBE Carles Lalueza-Fox.

Origen de les castes

Els investigadors han descobert que les poblacions actuals del nord del subcontinent indi presenten un percentatge destacable d'ascendència estepària. A excepció d'una, totes aquestes poblacions han estat històricament grups sacerdotals, com els bramans, una de les castes superiors del sistema social indi, que des de l'antiguitat s'encarreguen de custodiar els textos escrits en sànscrit.

La troballa que els bramans sovint tenen major ascendència estepària que altres grups en el sud d'Àsia proporciona als autors de l'estudi un nou argument a favor de l'origen estepari de les llengües indoeuropees en el sud d'Àsia. “El fet que les castes superiors presentin major parentiu amb els pobles de les estepes indicaria que podrien haver estat aquests els que instauressin aquesta estricta estratificació social”, afegeix Lalueza-Fox.

Debat resolt

Durant dècades els especialistes han debatut sobre com les llengües indoeuropees van poder arribar a regions tan distants i remotes entre si. Existien dues hipòtesis principals: que l'indoeuropeu es va propagar a través dels pastors nòmades de l'estepa euroasiàtica o que, per contra, va viatjar amb els grups agricultors de la Península d'Anatòlia (actual Turquia) que van migrar cap a l'est i l'oest.

Aquest nou estudi mostra, mitjançant dades genètiques, arqueològiques, lingüístiques i històriques, que els habitants del sud d'Àsia gairebé no comparteixen parentiu amb els agricultors provinents d'Anatòlia. “Podem descartar una gran expansió al Sud d'Àsia d'agricultors procedents d’Anatòlia, que és la peça central de la hipòtesi d'Anatòlia, que proposava que les migracions de pobles de l'oest van portar a la regió tant l'agricultura com les llengües indoeuropees”, comenta l'investigador de la Universitat de Harvard David Reich.

Els investigadors han descobert que els parlants actuals de les branques indo iraniana i bàltic eslaves de l'indoeuropeu descendeixen d'un subgrup de pastors que van migrar cap a Europa fa gairebé 5.000 anys i que després es van expandir des d'allà en direcció oest cap al centre i sud d'Àsia en els següents 1.500 anys.
“Això proporciona una explicació senzilla en termes de migracions antigues per a les desconcertants característiques lingüístiques comunes d'aquestes dues branques de l'indoeuropeu, que en l'actualitat es troben separades per àmplies distàncies geogràfiques”, conclou Reich.

Vagheesh M. Narasimhan et al. The formation of human populations in South and Central Asia. Science. DOI: 10.1126/science.aat7487