Els lèmurs, aquells primats petits i d'ulls grans que viuen als arbres de Madagascar a la costa sud-est d'Àfrica, són un misteri de l'evolució. Quan els primers individus van arribar a l’illa fa desenes de milions d'anys, van trobar ecosistemes molt diversos, des de boscos tropicals humits a l'est fins a extensions àrides al sud-oest.

Sense molts altres mamífers competidors, aquells primers lèmurs van evolucionar cap a una vertiginosa varietat de formes, des de lèmurs ratolí de la mida d'una tassa de te fins a lèmurs peresosos gegants. Es van separar dels micos i altres primats del continent africà i van romandre aïllats a Madagascar, l’illa que va nodrir el seu mosaic genètic únic durant milions d'anys. Tanmateix, tot i que molts d'aquests lèmurs tenen nivells increïblement alts de diversitat genètica, un signe freqüent d'una població sana, gairebé totes (el 90%) de les més de 100 espècies que viuen a l'illa estan en perill d'extinció.

Per esbrinar per què, i potser resoldre el misteri, un equip internacional de recerca de l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC – Universitat Pompeu Fabra) a Barcelona i de la Universitat de Montreal (UdeM) van adoptar un enfocament genètic: van seqüenciar els genomes de 162 lèmurs de 50 espècies de Madagascar, amb diferència el major esforç per seqüenciar genomes de lèmurs fins ara. El 80% dels genomes generats en aquest estudi s'han seqüenciat a Barcelona, ​​al Centre Nacional d’Anàlisi Genòmica (CNAG).

Dirigit per Tomàs Marquès-Bonet, investigador principal a l'Institut de Biologia Evolutiva (IBE) i professor d’investigació ICREA a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), i per Joseph Orkin, professor ajudant a la Universitat de Montreal (UdeM) i investigador principal del laboratori d'evolució multiòmica de primats dels departaments d'antropologia i ciències biològiques de la UdeM, l’equip ha descobert com la variació ecològica, les fluctuacions climàtiques i l'activitat humana recent han influït en la diversitat genètica dels lèmurs i, a llarg termini, en les seves perspectives de supervivència.

“Aquest estudi forma part del projecte global que vam publicar l'any passat en un número especial de Science i demostra com la genòmica aplicada a la conservació no només ens informa sobre el passat de les poblacions, sinó que també ens pot ajudar a detectar les espècies més amenaçades i preparar plans de recuperació”, apunta Tomàs Marquès-Bonet, investigador principal de l'IBE i professor d'investigació ICREA al Departament de Medicina i Ciències de la Vida (MELIS) ​​de la UPF, que ha dirigit l'estudi.

Lèmurs. Font: Pexels.

Ampli flux genètic dels lèmurs

Publicat avui a Nature Ecology & Evolution, les anàlisis de l'estudi revelen un flux genètic generalitzat entre espècies de lèmurs durant centenars de milers d'anys.

"A mesura que els canvis climàtics connectaven periòdicament hàbitats una vegada aïllats, els lèmurs de diferents espècies i poblacions es van creuar, compartint el material genètic que va impulsar la seva diversitat global", comenta Orkin.

"A més, les espècies més diverses de lèmurs semblen ser les que tenen poblacions fragmentades en múltiples ecosistemes de l'illa. Aquest patró d'aïllament i reconnexió sembla que està acumulant i redistribuint la variació genètica a Madagascar".

I afegeix: "Moltes espècies de lèmurs tenen nivells molt alts de diversitat genòmica, cosa que sembla antiintuïtiu quan es té en compte que moltes estan en perill crític d'extinció. Ha estat emocionant descobrir com l'ecologia de Madagascar ha donat forma a la diversitat de lèmurs".

L’ésser humà ha influït en la disminució de les poblacions de lèmurs

Si bé Madagascar pot ser un laboratori per a la diversitat de lèmurs, l'activitat humana recent a l’illa ha tingut un paper important en el col·lapse de les seves poblacions. Les dades mostren una correspondència sorprenent entre l'expansió de la població humana, la desforestació i els canvis en les pràctiques de caça, i l'inici d'una greu disminució de la població de lèmurs.

Ningú sap exactament quan van arribar els éssers humans per primera vegada a Madagascar, però està clar que el seu nombre va començar a créixer fa uns 1.000 anys i que el paisatge de l'illa va començar a canviar de manera rellevant cap al segle XVIII, segons Orkin.

"Quan analitzem l'evidència genètica de la disminució de la població, trobem aquests dos punts d'inflexió consistents fa uns 1.000 i 300 anys. Va ser realment sorprenent veure una superposició tan clara entre el moment de l'expansió de la població humana i la disminució de les poblacions de lèmurs a Madagascar".

Aquestes troballes tenen implicacions importants per a les estratègies de conservació, segons Orkin. La fragmentació de l'hàbitat i la desforestació no només amenacen els lèmurs reduint la mida de les seves poblacions, sinó també tallant els corredors naturals que històricament van permetre el flux genètic. Sense aquests intercanvis genètics, el risc de consanguinitat augmenta, posant encara més en perill a espècies que ja es troben al llindar de l’extinció.

“La comprensió de la variabilitat genòmica dels lèmurs afegeix una eina als esforços de conservació de l'espècie, ja que ara sabem on buscar més senyals de declivi poblacional. Esperem generar preocupació pel conjunt de la biodiversitat de Madagascar, un hàbitat rar que ha conreat un ecosistema únic al llarg de la història i que cal protegir d'una major antropització”, conclou Marquès-Bonet.

Article de referència:

Orkin JD, Kuderna LFK, Hermosilla-Albala N, et al. Ecological and anthropogenic effects on the genomic diversity of lemurs in Madagascar. Nat Ecol Evol. 2024. doi: 10.1038/s41559-024-02596-1