Dos equips d'investigació internacionals han analitzat l'ADN antic de més de 100 individus caçadors-recol·lectors d'Euràsia, en ambdós estudis publicats en paral·lel a les revistes  Nature Ecology and Evolution i Nature l'1 de març de 2023. Els resultats revelen que la península Ibèrica va servir de refugi climàtic a poblacions del paleolític durant el període més fred de l'Edat de Gel, l'Últim Màxim Glacial. La supervivència d'aquestes poblacions va contribuir a la continuïtat genètica en Europa, que queda reflectida en les restes descobertes per la investigació.

El primer estudi inclou dades genòmiques d'un individu del sud d'Ibèria, Cova del Malalmuerzo (Granada), de fa 23.000 anys, un dels moments més freds de l'Edat de Gel en la que grans parts d'Europa estaven cobertes per masses de gel. Aquest estudi també inclou noves dades d'individus Neolítics d'entre 7.000 i 5.000 anys procedents de jaciments arqueològics molt coneguts d'Andalusia, com la Cova de Ardales.

Foto de Pedro Cantalejo: Cova del Malalmuerzo amb Vanessa Villalba, investigadora postdoctoral a l'IBE durant la investigació.
 

El segon estudi, que compta amb més de 100 individus d'abans i després de l'Edat de Gel a Euràsia, inclou també caçadors-recol·lectors de la península Ibèrica, com els individus de 27.000 anys d'antiguitat dels jaciments de Catalunya de Mollet III i Reclau Viver (Girona), anteriors a l'Últim Màxim Glacial. Ambdues publicacions omplen el buit temporal existent en regions inexplorades fins al moment, augmentant així el coneixement sobre la història genètica del Paleolític d'Euràsia Occidental.

Foto de Pedro Cantalejo: ossos humans a la Cova de Ardales.

La península Ibèrica juga un paper clau en la reconstrucció de la història de les poblacions humanes a causa de la seva localització al sud-est d'Europa, que va convertir aquest territori en un cul-de-sac d'Euràsia. Per aquesta raó, la península Ibèrica es considera un embornal i una font de moviments poblacionals durant el Paleolític, que van patir contraccions i expansions dràstiques abans i després de l'Última Edat de Gel. Tant és així que, estudis genòmics previs, amb dades de fins a 13.000 anys d'antiguitat, ja van evidenciar la supervivència i el llegat d'un llinatge paleolític molt més antic que en altres parts d'Europa, on va ser reemplaçat.

També se sap que l'ascendència genètica dels individus anteriors a l'Últim Màxim Glacial del centre i el sud d'Europa difereixen genèticament d'aquells individus que van habitar Europa central després de l'Edat de Gel. No obstant això, es desconeixia el panorama genètic a Europa occidental, a causa de la falta de dades genòmiques d'individus que van habitar Europa abans i durant l'Últim Màxim Glacial. Gràcies a aquests dos nous estudis s'ha pogut omplir aquest buit en la història de la població ibèrica.

Foto de Pedro Cantalejo: Art rupestre a la Cova de Ardales.

La continuïtat genètica de les restes trobades revela el paper de la península Ibèrica com a refugi climàtic

Ambdós estudis descriuen una connexió genètica directa entre un individu de Bèlgica de fa 35.000 anys i els individus anteriors o contemporanis a l'Últim Màxim Glacial d'Ibèria i França, mostrant així una gran continuïtat genètica a Europa occidental.

"El període més fred de l'Edat de Gel es correlaciona amb grans desplaçaments i reemplaçaments de poblacions a Europa central, però aquest no sembla ser el cas de la península Ibèrica." Explica Vanessa Villalba-Mouco, que va realitzar la seva investigació postdoctoral a l'Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF), IBE, actualment treballa a l'Institut Max Planck d'Antropologia Evolutiva i és la primera autora de l'estudi a Nature Ecology and Evolution i coautora de l'estudi a Nature.

Aquesta continuïtat genètica al llarg de diverses desenes de milers d'anys sustenta el paper de la península Ibèrica com a refugi de poblacions durant l'Edat de Gel, és a dir, actua com una regió climàticament protegida on els grups humans van sobreviure abans de tornar a expandir-se per Europa.

"A més, no només és possible traçar una connexió genètica amb individus que daten d'un període pròxim a l'Edat de Gel, sinó inclús amb les primeres poblacions del Paleolític superior que van habitar Euràsia fa més de 45.000 anys." Afegeix Vanessa Villalba-Mouco, Investigadora Postdoctoral de l'IBE durant l'estudi.

El llegat genètic de l'Edat de Gel caracteritza, al seu torn, als grups que es van expandir des del "refugi del sud" cap a Europa occidental i central, on van formar un horitzó cultural conegut com a "magdaleniense", d'entre 17.000-12.000 anys d'antiguitat. "Aquesta continuïtat genètica tan prolongada en el temps és excepcional, especialment perquè el llinatge genètic que estava present abans i durant l'Edat de Gel a la península Ibèrica ja havia sigut reemplaçada en altres parts d'Europa en aquest moment." Agrega Wolfgang Haak de l'Institut Max Planck d'Antropologia Evolutiva, autor principal d'ambdós estudis.

Foto de Pedro Cantalejo: Dent recuperada de la cova de Malalmuerzo.
 

Per altra banda, els autors no troben connexions genètiques amb el Nord d'Àfrica a través de l'Estret de Gibraltar, que divideix a ambdós continents per tan sols 13 km de distància.
"Malgrat que durant l'Últim Màxim Glacial el nivell del mar va arribar a baixar 150 metres, no detectem influències genètiques del nord d'Àfrica, el qual demostra que l'Estret de Gibraltar continuava sent una barrera geogràfica formidable per als moviments de les poblacions humanes." Afegeix Carles Lalueza Fox, Investigador Principal de l'IBE i actual director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB), coautor de l’estudi publicat a Nature Ecology and Evolution.

L'estudi publicat a Nature Ecology and Evolution també inclou individus molt més recents que daten del Neolític, època en la qual es desenvolupa l'agricultura i la ramaderia a Europa. Els individus neolítics d'Andalusia tenen l'ascendència característica dels grups neolítics d'Anatòlia, el que indica que aquests primers grups agrícoles es van expandir al llarg de grans distàncies geogràfiques.
"No obstant això, els individus del Neolític del Sud d'Ibèria tenen una major ascendència del tipus caçador-recol·lector, el qual suggereix una interacció molt més estreta entre els últims caçadors-recol·lectors i els primers agricultors al Sud d'Ibèria que en altres regions." Diu José Ramos-Muñoz de la Universitat de Cadis i coautor de l'estudi.

"Sorprenentment, encara és possible rastrejar el llegat genètic del Paleolític en els primers agricultors del Sud d'Ibèria, el que suggereix una barreja local entre dos grups de població amb diferents estils de vida." Conclou Gerd C. Weniger de la Universitat de Colònia i coautor de l'estudi.

Foto de Pedro Cantalejo: Equip de recerca a la Cova d'Ardales.

Articles de referència: 

Villalba-Mouco, V., van de Loosdrecht, M.S., Rohrlach, A.B. et al. A 23,000-year-old southern Iberian individual links human groups that lived in Western Europe before and after the Last Glacial Maximum. Nat Ecol Evol 7, 597–609 (2023). https://doi.org/10.1038/s41559-023-01987-0

Posth, C., Yu, H., Ghalichi, A. et al. Palaeogenomics of Upper Palaeolithic to Neolithic European hunter-gatherers. Nature 615, 117–126 (2023). https://doi.org/10.1038/s41586-023-05726-0