A l’edat de 54 anys, ha mort a Sevilla l’investigador José Luis Gómez-Skarmeta. Deixa la seva esposa, Elisa, i els seus fills, Claudia (14) i Pablo (11). Professor d’Investigació del CSIC, treballava al Grup de Regulació Gènica i Morfogènesi, del Centro Andaluz de Biología del Desarrollo (CABD), centre mixt del CSIC i la Universitat Pablo de Olavide. Amb gairebé trenta anys de carrera investigadora, Gómez-Skarmeta havia publicat 117 articles de recerca en els camps de la biologia evolutiva i del desenvolupament, especialment amb aproximacions des de la genòmica funcional i l’epigenòmica. Els seus estudis també l’aproparen a la comprensió del desenvolupament, l'evolució i les malalties genètiques humanes.

Gómez-Skarmeta havia nascut a Santiago de Xile. Després de viure un temps a Múrcia, Sevilla i Madrid, tornà a Santiago de Xile, des d’on es traslladà breument a Madrid i després, definitivament, a Sevilla, per dedicar-se al CABD, el qual contribuí a fundar. De l’excel·lència de les seves aportacions científiques, en són prova el fet que el 2018 li fos atorgat el prestigiós premi Carmen i Severo Ochoa de Recerca en Biologia Molecular, la recent concessió d’una beca del European Research Council de dos milions d'euros, i que l’any passat fos nomenat membre de l'Organització Europea de Biologia Molecular (EMBO). En bona mesura, a més, Gómez-Skarmeta fou l’artífex de la Unitat María de Maeztu del CABD, la qual dirigia.

Bon amic de l’IBE, Gómez-Skarmeta ens ha brindat la seva ajuda en diverses ocasions, sempre amb entusiasme i complicitat. Vam tenir l’honor de comptar amb ell, per exemple, com un dels ponents del simposi científic Trends in Evolutionary Biology, que vam organitzar el maig del 2019 per commemorar el 10è. aniversari de la fundació de l’IBE. Pensàvem en ell, ara, a l’hora de renovar el Consell Assessor Extern de l’IBE: cosa que, dissortadament, ja no podrà ser.

Investigador incansable, brillant, treballant sempre a la frontera del coneixement, cercador incansable de noves i bones preguntes, i que mai no va perdre l’entusiasme que tots tenim quan comencem, i que massa sovint es va perdent amb els anys. Trobarem a faltar no solament la seva ciència excel·lent, sinó també la seva bonhomia, la seva complicitat, la seva conversa atropellada, generosa en idees regalades, la seva amistat directa i transparent. A tots nosaltres ens pesa la profunda sensació, que no entenem, que ha marxat massa aviat.